RE-SA-CA

Noms. Canvis. Cocoloco. Les meues coses... perdudes? Xocolata (amb llet). Son. Gin-tonic. Noms. Cavací. Fotos. Cua. Llum. Noms. Histories. Contes? Fets. Sabates que fan soroll. Hores. Més noms. I malnoms. I més fets. I res. Desordre. Vidre. Riures. Mal de cap. Sandwich. Cavallà. Aigua. Molta aigua. Ganxets. I les meues coses? Trucades. Piper Perabo. Samarreta. Colps. I noms, i noms... records? Resaca...

Even I, as sick as I am, I would never be you...

At last I am born
Historians note
I am finally born
I once used to chase affection withdrawn
But now I just sit back and yawn
Because I am born, born, born
Look at me now
From difficult child to spectral hand to Claude Brasseur-oh-blah blah blah
At last I am born
Vulgarians know
I am finally born
I once thought that time accentuates despair
But now I don’t actually care
Because I am born, born, born
Look at me now
From difficult child to spectral hand to Claude Brasseur-oh-blah blah blah
At last I am born
At last I am born
Leaving the one true free life born
I once thought I had numerous reasons to cry
And I did, but I don’t anymore
Because I am born, born, born
At last I am born
At last I am born
It took me a long, long time
But now I am born
I once was a mess of guilt because of the flesh
It’s remarkable what you can learn
Once you are born, born, born
Born, born, born
Born, born, born


Al més pur estil Rubber Ring, he sentit la necessitat de publicar una cançó de dalt a baix, perquè, de vegades, les paraules dels altres són capaces d'expressar molt millor tot allò que bull dins nostre, i en el cas d'aquest home, d'ELL (i perdoneu-me el moment de fan histèrica que inevitablement encara em dura), ocorre amb cada mot que surt de la seua boca, i em sembla haver sortit de dins el meu cor. I per això preferisc deixar-lo a ELL dir el que surt de mi. I callar. Que de vegades, també va bé.

...

It's raining men

Les Retrouvailles

Per què de vegades les desgràcies dels altres ens fan retrobar la nostra felicitat? Sentir-nos millor perquè el que tenim, tot i haver-ho estat posant en dubte massa temps, és molt millor que el que tenen els altres, o, millor dit, uns altres.
És curiós com podem canviar d’ànim només descobrint una errada pròxima, que fa que, tot allò en que havíem deixat de creure, passe a ser tan fantàstic que fins i tot ens en sentim orgullosos. Orgullosíssims, m’atreviria a dir. I ens regodegem en la desgràcia de l’altre més i més, amb l’únic objectiu d’augmentar la nostra alegria. I funciona. Vaja que si funciona.
Qui més qui menys ho ha fet alguna vegada, i qui estiga lliure de pecat que tire la primera pedra.
Sé que és egoista, i fins i tot pot arribar a ser cruel, però a mi, aquest dimecres, la desgràcia aliena m’ha tornat la confiança en la Cuarta, en els professors, en mi mateixa, i en tot un mètode que fa uns mesos venia qüestionant...
I és que no hi ha com veure l’obra que tu prepares destrossada per una altra escola, això sí que és una pujada d’autoestima, i de les grosses.

La casualidad no existe...

...o potser sí?